Federico García Lorca | variacions, versions i cites

És sabut que històricament molts compositors s’han servit de la música popular per fer les seves creacions, no ho és tant que un poeta n’harmonizés i popularitzes. És el cas de Federico García Lorca i les seves Canciones populares españolas publicades a finals del S.XIX.

A la La Tarara Lorca la fa seva i estandarditza una de les moltes lletres que tenia la version popular. És ben curiós que la versió que jo havia sentit i cantat de petit només té amb comú amb la de Lorca “la tarara sí, la tarara no…”.

Buscant a Youtube (la font que em permet publicar aquest bloc sense caure en problemes de drets d’autor), bàsicament he trobat la versió Lorquiana de la lletra, però ser que hi havia versions lligades a la Setmana Santa “Tiene la tarara un vestido blanco con lumares rojos para el jueves santo” altres com a cançó de bressol i lligada al El Corpus Christi en Sevilla, si més no aquest el nom que Isaac Albeniz posa a una de les peces de la Suite Iberia.

Amb reminiscències andaluses, pròpies del moviment musical espanyol de principis del SXX, Albèniz fa d’aquesta cançó castellana el tema central de la peça. Una text musical de gran complexitat.

No he sabut trobar una relació directa entre la versió de Lorca i la d’Albèniz, publicada el 1905. Tampoc és rar ja que l’interès per la recuperació de lo popular, especialment per lo arabitzant, havia aterrat amb força. (Penseu en Puig i Cadafalch en el terreny de l’arquitectura).

Escoltem la versió que canta Teresa Berganza, la extraordinària mezzo que popularitzat cançons espanyoles arreu, en aquest cas acompanyada amb guitarra. Hauria volgut posar-vos també la de la soprano catalana Victoria dels Àngels que hem sentit acompanyada al piano tal com feia el mateix Lorca, però que no he trobat al Youtube.

Si la divulgació musical de la cançó popular espanyola correspon a aquest dues cantants citades, la divulgació de l’obra dels compositors com Albeniz, Falla o Granados correspon a l’extraordinària pianista Alicia de la Rocha que, casualitats de la vida, venia a estiuejar a Viladrau i la podíem sentir assajar des de la piscina (la bassa) de casa.

Hi ha altres grans versions de la Suite Iberia com la d’en Daniel Baremboim a Buenos Aires celebrant el seu 50è centenari de dedicació a la música, en un concert que us recomano i que trobareu a youtube.

Però ens centrem en la cançó, escoltem al Diego el Cigala acompanyat pels Inti-Illimani (un dels grans grups de Folklore que van quedar exiliats després de la mort d’Allende). Una curiositat que no coneixia:

Una d’altra espectacular per la veu, aquesta de Carmen Linares amb un acompanyament arabesc i flamenc amb una lletra més extensa que inclou, més o menys, la que jo coneixia.

També amb sabor arabesc (qui ho havia de dir d’una cançó castellana) aquesta de Radio Tarifa:

Ben diferent és la versió, aquesta amb una altra lletra, d’Enrique Montoya acompanyat de Paco de Lucía (ahí es na):

Però si alguna versió m’ha captivat des de la primera vegada que la vaig escoltar és la del Camarón, que va publicar a La leyenda del Tiempo, un disc fundacional que va canviar el flamenclo per sempre. Però proposo una versió que he trobat a Youtube espectacular (Versión completa de la antología inédita). Pugeu el volum.
Canela fina…

Com sempre per qui ho vulgui sentir seguit sense llegir-se el post…

variacions, versions i cites

Un diverimento personal al voltant de la música que m'agrada

Arxiu d'etiquetes: Federico García Lorca

Canela